La “primavera” esdevinguda arran del 15M de 2011 ha estat l'esdeveniment polític més important de les darreres dècades a l'Estat espanyol. Aquesta va cristal·litzar, en part, amb l'aparició de Podem enl'escenari institucional, especialment a partir de les eleccions al Parlament Europeu de maig de 2014. Fins llavors, el règim del 78 (“atado y bien atado”?) s'havia basat en un bipartidisme que semblava inamovible, una espècie de fèrria alternança en la cada vegada més despòtica administració dels interessos de la propietat, entre el majordom (primus inter pares) i el fill de l'amo. De vegades -potser resulti dolorós recordar-ho- a l'obedient majordom se li van encomanar les tasques més brutes.

 

Per això no convé ara distreure'ns massa en jocs d'ombres, més enllà dels lògics i necessaris moviments tàctics. Pel que fa al majordom PSOE, no cal especular sobre si ha de liderar un govern “de canvi” (que no ho farà), o sobre si està atrapat en un triple atzucac (no a un govern amb Podem/ no a un govern de Rajoy/ no a unes terceres eleccions), etc. Totes aquestes càbales suposen donen per suposat, a aquest disciplinat servidor, un marge de maniobra que al meu entendre no té.

El PSOE, des que el van fer tornar a surar en la transició (“cent anys d'honradesa, amb quaranta de vacances” es deia aleshores), amb González i el cas Flick, és un partit del règim, en el sentit més estricte. Hipotecat política i econòmicament (el deute amb la banca en concepte de finançament de campanyes electorals, incloent substancioses condonacions; el pagament de serveis prestats a molts dels seus dirigents, amb intens tràfic en les portes giratòries, etc., a més dels casos de corrupció) al final obrarà, en l'ordre econòmic i més enllà de la propaganda, a voluntat dels poders econòmics que ho sostenen. Amb tots els meus respectes als seus votants de bona voluntat, la cúpula del PSOE, amb Sánchez o sense ell, farà i dirà el que li diguin que faci i digui, que per això està.

Així doncs, l'objectiu dels qui mouen els fils a totes aquestes titelles polítiques del PP, PSOE o C's, és tornar al més aviat possible a la enyorada alternança bipartidista, intentant marcir la primavera derivada del 15M, que consideren una anomalia per als seus interessos, i amb raó. Per desgràcia, ja han donat passes en aquest sentit: aprofitant els errors de Podem, i amb un intens bombardeig dels mitjans afins (gairebé tots), han desplaçat a aquest de la centralitat del tauler (o capacitat de marcar l'agenda política) que va ocupar, més o menys, des de les eleccions europees del 2014 fins a les generals del 20 de desembre de 2015. A més han aconseguit, en la segona convocatòria del 26J, reduir el suport electoral del partit morat, malgrat les noves confluències. I, encara molt més important, evitar el sorpasso al PSOE.

Però, malgrat tot, no han acabat de rematar la feina. En aquest sentit, la possibilitat de les terceres eleccions sembla la jugada coherent de tornada al passat: consolidar la majoria de la dreta neoliberal (el “fill de l'amo”) al voltant de Rajoy i el seu partit corrupte, i reafirmar al PSOE com a única potencial alternativa, fins i tot en el cas que perdi un altre doll de vots més. I de pas, mitjançant l'escarn que suposarien les votacions el mateix dia de Nadal, provocar una previsible i massiva abstenció d'un electorat progressista (massa temps ja desmobilitzat), augmentant entre la població l'empipament i el rebuig cap a la política. Amb els mitjans d'intoxicació a tota màquina, intentaran reduir l'actual i important pes parlamentari de Podem (a qui atribuiran tots els mals) fins aconseguir expulsar-lo a la marginalitat parlamentària.

Enfront d'això, Podem necessita amb urgència escometre dues iniciatives inajornables i, al meu entendre, inter-relacionades: en l'ordre intern, abordar de manera radical la reforma de l'actual estructura vertical sortida de Vistalegre, empoderant els cercles, integrant-los en l'estructura amb capacitat de decisió, i recuperar la credibilitat i la il·lusió pel canvi polític entre els sectors mes actius. En l'extern, recuperar la iniciativa política, la claredat programàtica i la complicitat amb les lluites ciutadanes: sanitat, educació, habitatge, igualtat, drets laborals, rescat ciutadà, repartiment de la riquesa. En altres paraules, recuperar la centralitat del tauler acompanyant la mobilització social contra el règim. Ens hi jugam molt amb això.

 

Pep Juárez, 12 de setembre de 2016.